Les guerres del 1948 i 1967, l’absència d’un estat palestí sota domini àrab i la retòrica destructiva de Hamàs demostren que la qüestió no és de fronteres, sinó de reconeixement.

Dret d’Israel a existir i a defensar-se: context i raons històriques

Qualsevol discurs sobre el futur a la regió ha de partir d’un fet indiscutible: Israel és un Estat amb institucions, població i una història de supervivència davant amenaces reals. Defensar el seu dret a existir no és només defensar una nació concreta, sinó el principi universal segons el qual els Estats tenen dret a la integritat territorial i a protegir els seus ciutadans. Aquest dret adquireix més força quan es mira la història de les guerres i les decisions que van moldre la situació actual.

Abans de la Guerra dels Sis Dies (1967) hi havia una realitat territorial molt diferent: la Franja de Gaza estava sota administració egípcia, la Cisjordània (Judea i Samaria) i Jerusalem Est havien estat administrades per Jordània i el Golan era controlat per Síria. Aquestes realitats expliquen per què, quan van esclatar noves hostilitats el 1967, les línies que avui es discuteixen no eren un “santuari inviolable” sinó fruit d’una història conflictiva i de conquestes i contra-conquestes a mitjans del segle XX.

La Guerra dels Sis Dies no va ser un acte sense causes: va ser la culminació d’anys de confrontació, alarmes i decisions dels Estats veïns —inclòs un clima de bloqueig i amenaces per part d’alguns governs àrabs— que van portar a un xoc obert entre col·lectius armats i exèrcits regulars. Per això és ingènua la narrativa que presenta les “fronteres del 67” com a “sagrades” sense preguntar-se: per què hi va haver una guerra el 1967 i quines polítiques i decisions la van provocar? La història mostra que les fronteres i les situacions polítiques no apareixen per art de màgia; són resultat de guerres, acords i errors polítics.

Si els Estats àrabs haguessin prioritzat la creació d’un Estat palestí entre 1948 i 1967, quan aquests territoris estaven sota control egipci o jordà, haurien tingut oportunitats reals per fer-ho. No ho van fer. Durant aquells anys no es va veure un procés institucional massiu d’estatificació que culminés en una nova sobirania palestina reconeguda; això forma part del context que explica per què la demanda d’un Estat palestí amb fronteres definides es va cristal·litzar amb molt retard i sota condicions d’ocupació i fractura política. A la pràctica, la gestió dels territoris i el tracte als refugiats van ser competència i responsabilitat, en gran mesura, dels Estats veïns.

Cal també recordar episodis que demostren la complexitat del projecte nacional palestí i les tensions amb els Estats veïns: el conflicte conegut com a “Setembre Negre” (1970), quan l’OLP es va enfrontar a l’autoritat jordaniana, o la penetració de l’activitat armada palestina al Líban, que va convertir aquest país en un camp de batalla i, en part, en un Estat fragilitzat. Aquests episodis expliquen per què bona part de la regió va viure dècades de violència i per què els intents de solució han topat amb actors amb interessos divergents.

Paral·lelament, mentre Israel absorbia centenars de milers de refugiats jueus expulsats o forçats a marxar dels països àrabs després de 1948, molts palestins van quedar atrapats en camps de refugiats gestionats per països hostes i agències internacionals. El règim especial de refugiats palestins —amb descendència registrada a l’Agència de Nacions Unides (UNRWA)— ha contribuït a una dinàmica de perpetuació de l’estatus de refugiats al llarg de generacions, un fenomen que ha estat utilitzat sovint en l’arena geopolítica pels Estats de la regió. Aquest contrast —acollida i integració d’un grup versus estancament i instrumentalització d’un altre— forma part del relat que explica la frustració i la radicalització, però també mostra responsabilitats polítiques.

Finalment, no es pot ignorar l’existència de moviments i documents —com la carta fundacional de Hamàs de 1988— que, almenys històricament, han proclamat l’eliminació de l’Estat d’Israel com a objectiu. Això no implica que tota la població palestina pensi igual, però sí evidencia que existeixen forces polítiques que han optat per la confrontació i no per la coexistència. Alhora, cal recordar que altres actors palestins, incloent la direcció de l’OLP en moments puntuals, han fet passos cap al reconeixement mutu i la negociació, com el reconeixement recíproc en el marc dels Acords d’Oslo. Aquesta realitat dual reforça la legitimitat de la preocupació israeliana per la seva supervivència.

Conclusió: dret a existir, dret a defensar-se i cerca d’una solució justa

Defensar el dret d’Israel a existir i a defensar-se no és una negació del dret dels palestins a l’autodeterminació. Però la recerca d’una solució justa exigeix realisme històric: reconèixer les responsabilitats dels Estats veïns, el paper d’organitzacions armades que han optat per la destrucció, les decisions i oportunitats perdudes al llarg de dècades i l’experiència viscuda per totes les comunitats afectades —jueus, palestins, cristians i àrabs. Una pau sostinguda només serà possible si hi ha reconeixement mutu, renúncia a la desaparició de l’altre i un projecte clar de seguretat i sobirania per a ambdues parts. Mentre hi hagi actors que neguin explícitament la convivència, el dret a la defensa d’un Estat sobirà —no només militarment, sinó institucionalment i diplomàticament— continua sent una palanca legítima i necessària.