Davant la crisi diplomàtica amb Israel, alguns sectors del sobiranisme insisteixen en gestos estèrils i declaracions antisionistes, en lloc de construir aliances estratègiques que podrien reforçar la causa de l’autodeterminació.

L’episodi de la flotilla Global Sumud ha tornat a posar en evidència una de les grans febleses del moviment independentista català: la seva tendència a confondre moralitat simbòlica amb política real. L’obsessió per ostentar superioritat moral davant l’Estat espanyol i davant el món ha derivat, un cop més, en un espectacle que només serveix per debilitar la credibilitat internacional de Catalunya.

Com recordava un destacat independentista en un missatge recent, vivim “la pitjor crisi diplomàtica entre Espanya i Israel”, un país que no es va posicionar a favor de la unitat espanyola el 2017 i que és una potència tecnològica, armamentística i d’intel·ligència amb aliances clau com els Estats Units. Un país amb el qual qualsevol nació que aspirés seriosament a la independència intentaria establir ponts i aliances.

En canvi, la classe política catalana i una part de la societat civil s’han dedicat a repetir la mateixa dinàmica del “procés”: declaracions al Parlament plenes de tòpics, manifestacions amb consignes antisemites, flotilles amb islamistes i polítics catalans a bord i, ara, l’espectacle d’haver suspès un ple per mostrar “orgull” en el paper jugat per la flotilla. Tot això projecta una imatge internacional de Catalunya no com a nació responsable i ambiciosa, sinó com a moviment infantilitzat que busca l’aplaudiment simbòlic més que no pas resultats reals.

L’error del discurs moralista

Durant el procés d’independència, el relat es va construir no només sobre la base d’una identitat nacional (“som catalans i volem autogovernar-nos”), sinó sobre una oposició moral: Espanya era “feixista” i Catalunya “democràtica”; ells “deportaven” i nosaltres “acollíem”; ells eren “la monarquia” i nosaltres “la república”. Tot amanit amb eslògans com “la revolució dels somriures” o “el costat correcte de la història”.

Aquest plantejament, lluny de reforçar l’estratègia nacional, va convertir el moviment en un espectacle d’autocomplaença, més preocupat per demostrar virtut que per construir poder real. Ara, amb l’onada d’antisemitisme que impregna sectors de l’esquerra woke espanyola i catalana, es reprodueix el mateix esquema: en comptes de pensar en el futur del país i en les relacions internacionals que podrien facilitar la independència, es cau en el parany del gest simbòlic estèril i la confrontació moralista contra Israel.

Una oportunitat perduda

El missatge és clar: mentre Espanya i Israel travessen una de les seves crisis diplomàtiques més greus, una Catalunya madura i amb aspiracions d’Estat hauria d’haver aprofitat l’oportunitat per mostrar-se com a actor fiable i dialogant en l’escena internacional. En lloc d’això, alguns actors polítics i socials han preferit demostrar que som “els més antiisraelians de tot Espanya”, un posicionament que no només no aporta res al nostre alliberament nacional, sinó que ens aïlla encara més.

Conclusió

L’independentisme català necessita abandonar la retòrica de la virtut i l’autoestima simbòlica i començar a actuar com una nació amb projecte polític seriós. La llibertat nacional no s’aconseguirà amb eslògans, flotilles ni declaracions moralistes, sinó amb diplomàcia, aliances i estratègia. I això passa, inevitablement, per reconèixer que el món no es divideix entre “bons i dolents”, sinó entre els qui saben jugar amb intel·ligència i els qui es condemnen a la irrellevància.