La trama C d’Esquerra: propaganda encoberta i influència més enllà dels partits

Pseudomitjans a les xarxes, assetjaments, societats limitades, relat dirigit i extensió d’influència cap a entitats com el CIEMEN i la Intersindical-CSC

L’ecosistema polític català viu una nova fase en la batalla pel relat: la proliferació de canals digitals que, sota aparença de mitjans de comunicació juvenils i informatius, actuen com a altaveus de partits polítics sense identificar-se clarament com a tals. Aquest fenomen, que afecta especialment Esquerra Republicana i els Comuns, però també el PSC, dibuixa el que es pot definir com una autèntica “trama C”: comunicació, control del relat i capil·laritat en diferents àmbits socials.

En el cas d’Esquerra Republicana, aquesta estratègia s’ha concretat recentment amb la posada en marxa de canals digitals que simulen ser mitjans independents però que, en realitat, responen a una línia editorial alineada amb el partit. Plataformes com “El Moment” es presenten com a espais informatius amb to juvenil i fresc, però formen part d’una estratègia comunicativa dissenyada per influir en l’opinió pública sense la transparència que s’exigiria a un mitjà convencional.

Els Comuns, per la seva banda, fa anys que treballen en aquesta línia amb projectes com “La Futura”, nascut en l’etapa municipal d’Ada Colau. Aquest canal també es presenta com un espai de contingut social i polític, però està vinculat estructuralment a l’òrbita del partit, reforçant un relat determinat sobre la realitat política i social.

El fenomen no és exclusiu d’aquestes formacions. El PSC també ha impulsat formats digitals amb aparença de pòdcast juvenil, protagonitzats directament per càrrecs del partit, amb l’objectiu d’arribar a nous públics a través dels codis propis de les xarxes socials.

Una estratègia de relat amb riscos per a la transparència

Aquest model de comunicació ha estat qüestionat per professionals del periodisme, que alerten del risc de confusió entre informació i propaganda. La crítica principal és clara: quan un canal es presenta com a mitjà però no identifica explícitament la seva vinculació política, es difumina la frontera entre periodisme i activisme partidista.

Això pot generar desinformació o, com a mínim, una percepció esbiaixada de la realitat, especialment entre públics joves que consumeixen contingut majoritàriament a través de plataformes digitals.

La “trama C”: més enllà dels partits

Però aquesta estratègia no es limita als canals digitals. El que diversos analistes comencen a assenyalar és l’existència d’una xarxa d’influència més àmplia, on el relat polític es projecta també cap a entitats de l’àmbit social, cultural i sindical.

En aquest context, organitzacions com el CIEMEN o la Intersindical-CSC apareixen sovint en l’òrbita d’aquest espai ideològic, contribuint —des de les seves respectives funcions— a reforçar determinats marcs discursius. Sense ser formalment estructures de partit, aquestes entitats poden actuar com a amplificadors d’un relat compartit, acusats sovint d’assetjaments intern i opacitat comptable que han acabat amb condemnes en costes per un dels seus membres. 

Aquest fenomen planteja interrogants sobre la permeabilitat entre política institucional, societat civil i comunicació, així com sobre els límits entre acció legítima i estratègia coordinada d’influència.

Un nou escenari comunicatiu

La irrupció d’aquests pseudomitjans respon també a una transformació més àmplia del consum informatiu. Les xarxes socials han desplaçat els canals tradicionals, i els partits han adaptat les seves estratègies per competir en aquest nou terreny.

Tanmateix, aquesta adaptació no està exempta de riscos. La manca de transparència i la voluntat d’influir de manera indirecta poden erosionar la confiança ciutadana, tant en els mitjans com en les institucions.

La denominada “trama C d’Esquerra” exemplifica una nova manera de fer política en l’era digital: menys explícita, més emocional i amb una forta presència en canals aparentment informatius.

El repte, en aquest context, és garantir que la ciutadania pugui distingir clarament entre informació i propaganda. Sense aquesta distinció, el debat públic corre el risc de degradar-se i de convertir-se en un espai cada cop més opac i condicionat.