L’històric militant independentista repassa els moments més delicats i decisius de la trajectòria d’Esquerra Republicana de Catalunya des del 1977 fins al 2024, destacant les dificultats i l’impacte de cada decisió política:

MOMENTS REPUBLICANS DELICATS

No cal retrocedir als esperançadors i convulsos anys 30 per constatar que Esquerra Republicana de Catalunya, a prop de fer els cent anys, ha hagut de prendre decisions polítiques que han marcat l’esdevenir històric del país. I que en la majoria de casos, aquestes decisions sempre han comportat la incomprensió de part dels seus militants o dels electors. Fem un repàs de l’etapa contemporània.

1977. Heribert Barrera es nega que Esquerra quedi absorbida per l’incipient pujolisme en la coalició Pacte Democràtic, i s’alia amb el PTE, partit marxista-leninista, per concórrer a les eleccions de juny on encara estava il·legalitzada. La decisió va ser contestada, tant pels que creien que calia un front nacionalista, com pels detractors dels socis esquerranistes. Aquella decisió va salvar les sigles històriques d’ERC i, juntament amb la seva solitària posició crítica amb la Constitució, per monàrquica i contrària a l’autodeterminació, va comportar un bon resultat en les primeres eleccions autonòmiques del 1980.

1980. Guanya les eleccions Convergència i Unió amb Jordi Pujol al capdavant. Però la suma de les esquerres podia haver fet majoria en la investidura. Barrera opta per investir Pujol atès l’anàlisi que es fa que, amb una democràcia tendra, no s’entendria que qui queda al davant sigui desplaçat. Per això ERC proposa un govern CiU-PSC amb el seu suport i Raventós s’hi nega. Llavors, s’opta perquè el centredreta guanyador consolidi l’autonomia integrant-hi molta de la gent d’ordre passiva durant el franquisme. Pel país, la decisió fou bona. Però, a ERC li costà un daltabaix electoral el 1984.

1989. Congrés d’ERC amb tres candidatures: Hortalà conduint ERC cap al liberalisme, Colom partidari d’un moviment d’agitació, Carod-Rovira impulsor de l’esquerra nacional. En un Congrés molt confrontat Carod i la gent que li donàvem suport vam acordar votar Colom. La tria era l’agonia amb Hortalà, o llençar-se a una certa aventura. Malgrat una escissió, la decisió fou correcta. Perquè en aquesta etapa, ERC aprova la Declaració ideològica definint-se per primer cop com a independentista, ecologista i de Països Catalans, engega la primera campanya a favor del Concert econòmic i desactiva la via armada, apostant per una via no violenta i democràtica a la independència.

1995. Acostumat el centredreta a voler una ERC dòcil, la primera sorpresa salta quan Joan Raventós del PSC és elegit President del Parlament amb els vots de PSC, IC, ERC i PP. Una aposta per una Cambra legislativa no submisa. La majoria d’ERC vol aprofundir en aquesta línia d’enfortiment de la personalitat pròpia d’esquerra nacional i això comporta l’escissió del seu secretari general.

2001. Carod ofereix a Pujol un pacte d’estabilitat amb possibilitat d’entrar al Govern, per evitar la dependència del PP, que mana amb majoria absoluta a Madrid, i alhora iniciar el procés de reforma de l’Estatut. Pujol respon que seria estavellar-se contra la paret. Aquesta aposta tàctica va ser difícil d’entendre per a molts militants -entre ells, jo-, en una discutida Conferència Nacional. Però es va demostrar encertada. Pujol havia marcat amb el seu menyspreu, la data de caducitat als seus governs.

2003. ERC, amb consultes a entitats i agents socials pel mig, determina que el que cal és configurar un govern catalanista d’esquerres amb el mandat de reformar l’estatut en una línia federalitzant i incorporant-hi un model similar al concert basc. El Govern amb Maragall és atacat com a anticatalà amb manifestacions i pintades agressives a les seus republicanes. Però la decisió va permetre que només el PP votés en contra del Projecte d’Estatut a finals del 2005. I va permetre un gir transformador i social en totes les polítiques.

2006. El Pacte a l’esquena del Govern Maragall entre ZP i Artur Mas liquida la paret mestra del finançament proper al Concert en el projecte d’Estatut. Aquest fet de greu deslleialtat, juntament amb el ribot aplicat per Guerra, provoquen una dolorosa decisió d’ERC: el seu no a l’Estatut; i la seva expulsió del Govern.

Final 2006. Malgrat l’oposició al projecte d’Estatut, un cop ratificat aquest pel poble de Catalunya, com a demòcrates i defensant les minses sobiranies en cada moment, ERC es compromet a desplegar-lo i continuar fent-ho amb qui va impulsar la reforma. I per això investeix José Montilla, el primer català d’origen andalús al davant de la Generalitat. Aquesta decisió, encara va ser més contestada des de les opcions etnicistes o que consideraven, com Marta Ferrussola, que els havien entrat a casa. Amb tot, en diverses ocasions, hem sentit a posteriori en Jordi Pujol, avaluant com a positiu, pel model de catalanitat integradora, aquell fet. Ara bé, el cost intern per a ERC amb un Congrés amb quatre candidats i dues escissions; i el cost electoral va ser brutal.

2012. Junqueras dona suport a Mas, a canvi del compromís per una consulta i sense entrar al Govern, malgrat haver sofert la política de terra cremada del Govern dels millors de Mas sobre les polítiques anatemitzades del tripartit i l’acceleració de les retallades, amb il·lusió! Tothom ho va entendre? Tampoc. La decisió va ser encertada? Sí. Per fer moure Convergència cap a l’autodeterminació. I més tard vindria el Govern finalment independentista, compartit.

2018. Després de l’èxit de l’1-O i 3-O, ve una derrota sense pal·liatius. La repressió de l’estat es desferma i Europa no ens mira. ERC és la primera en afirmar que la correlació de forces que ha quedat i la demostració de les febleses catalanes ens obliguen a obrir negociacions per tal de minorar fins a eliminar la repressió, i mantenir el conflicte polític a un nivell bilateral. Decisió difícil, potser mal explicada, però que al final ha estat seguida per aquells que predicaven vies gesticulants ineficients. Ara bé, les campanyes de desgast en xarxes per part dels qui es consideren detentors de la patent independentista, fa anys que duren. ERC ha estat expulsada reiteradament del món que uns quants delimiten com a l’únic independentista. Aquesta artilleria pesada, sense cap oferta en positiu, no ha comportat cap guany electoral als autors, només més abstenció, desmobilització, desengany i una creixent agror que deriva cap a actituds populistes; i ha alimentat l’incipient ultradreta catalana, focalitzada en la immigració i no en l’Estat. Però aquests atacs des de l’esquena i els errors propis del discurs republicà han erosionat el seu electorat.

2024. Un cop queda clar per a la gent més reflexiva que la via ràpida unilateral a la independència ha estat avortada aquí, i a Escòcia i Quebec, cal passar a la via gradual i multilateral, cal recuperar banderes de lluites immediates que tornin a mobilitzar la població per defensar trinxeres i fer-ne avançar algunes. Identitat inclusiva amb la llengua de pal de paller, recursos econòmics que corresponen als catalans per garantir serveis públics i ascensors socials, polítiques d’ocupació industrial i d’habitatge assequible, defensa dels drets de les persones…. Enfront d’això, només hi ha una quimèrica opció a l’entorn d’un hiperlideratge que continua venent confrontació quan ja s’ha pactat amb el PSOE del 155. I que l’únic que pretén, com va explicitar Xavier Trias, és enfortir JUNTS i retornar a l’hegemonia partidista. Cap objectiu concret i creïble de país. La militància republicana ha optat per passar pàgina a aquesta pròrroga agònica i per obrir nous camins d’avenç i resistència, recuperant per les banderes bàsiques, llengua i recursos, a opcions que s’havien allunyat. Decisió gens fàcil