El fracàs de les convocatòries reobre el debat sobre unes cúpules desconnectades de les bases i sense capacitat de lideratge.

Les dues manifestacions convocades a Barcelona contra el col·lapse del servei ferroviari han acabat confirmant allò que molts sectors de l’independentisme ja venien advertint: la fragmentació estratègica i la desconnexió creixent entre les direccions de les entitats i les seves bases socials.

Segons dades de la Guàrdia Urbana de Barcelona, la mobilització del matí —convocada per l’ANC i el Consell de la República— va reunir al voltant de 8.000 persones, mentre que la manifestació de la tarda —impulsada per plataformes d’usuaris i entitats que rebutjaven un enfocament independentista— amb prou feines va aplegar entre 3.000 i 4.000 assistents. Xifres modestes en ambdós casos, molt lluny de la capacitat de mobilització que l’independentisme havia demostrat en etapes anteriors davant conflictes estructurals similars.

Més enllà del recompte d’assistents, el fet políticament rellevant és que aquestes convocatòries no s’han reforçat mútuament, sinó que han competit entre elles, projectant una imatge de divisió, debilitat i manca d’horitzó compartit. La duplicació de manifestacions el mateix dia i a la mateixa ciutat ha actuat com un factor de desmobilització, especialment entre unes bases cansades de disputes internes i de batalles pel relat.

Aquesta situació ha tensionat encara més les relacions dins l’anomenada Taula per la Independència, un espai que formalment hauria de coordinar les principals entitats del moviment però que, en la pràctica, ha evidenciat una incapacitat manifesta per articular respostes unitàries davant una crisi que afecta directament la vida quotidiana de milers de persones. Lluny de reforçar-se, les entitats que en formen part han optat per estratègies divergents, missatges contradictoris i desmarcatges públics, aprofundint la fractura interna.

El resultat és una percepció cada cop més estesa que les bases socials estan girant l’esquena a unes estructures directives que semblen més preocupades per preservar quotes d’influència, equilibris partidistes o posicionaments tàctics que no pas per construir mobilitzacions àmplies, clares i amb objectius polítics comprensibles.

Les manifestacions contra Renfe, que haurien pogut ser una oportunitat per reconnectar la denúncia del dèficit d’infraestructures amb una crítica política de fons a la dependència de l’Estat, han acabat convertint-se en un símptoma més del moment de debilitat que travessa l’independentisme organitzat. Un fracàs que no s’explica només per les xifres d’assistència, sinó sobretot per la incapacitat de transformar el malestar social en acció política compartida.

Si no hi ha una revisió profunda de les dinàmiques internes, del paper real de la Taula per la Independència i de la relació amb unes bases cada cop més distanciades, episodis com aquest deixaran de ser excepcionals per convertir-se en la nova normalitat.