L’escriptor, proper a Lluís Llach, va qualificar de “fills de puta” i “feixistes” membres d’Acció Cassandra per criticar l’ANC, però no ha tingut paraules contra la presència a la Diada de Sergi Perelló, administrador de BATEC Serveis Logístics, S.L, i de David Minoves, president del CIEMEN.

La pèrdua d’hegemonia dins l’independentisme processista ha tensat al màxim les relacions entre entitats i partits, i les baralles internes són cada vegada més públiques. Un dels episodis més recents l’ha protagonitzat Julià de Jódar, escriptor català i antic militant de la CUP, ara integrat a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i proper al seu president, Lluís Llach.

Arran de la decisió de l’ANC de desconvocar la manifestació antimonàrquica a Montserrat, la plataforma Acció Cassandra —entitat de defensa jurídica de la minoria nacional catalana— va acusar l’Assemblea de “fer un engany” a la militància. La resposta de Jódar no es va fer esperar i va ser d’una duresa inusual: va titllar els membres d’Acció Cassandra de “fills de puta” i, en un intercanvi posterior, també va arribar a qualificar d’“feixistes” altres independentistes crítics amb la direcció actual de l’ANC.

Aquest episodi s’inscriu dins la guerra fratricida que viu l’independentisme, marcada per retrets creuats entre sectors crítics amb el rumb del Procés i el nucli processista que encara controla entitats com l’ANC. Tanmateix, el contrast en l’actitud de Jódar ha cridat l’atenció: el mateix que ha estat contundent amb Acció Cassandra ha guardat silenci absolut davant la presència destacada, en actes oficials de la Diada, de figures polèmiques dins el sobiranisme processista com Sergi Perelló —administrador de BATEC Serveis Logístics, S.L que es fa passar per sindicalista— i David Minoves —president del subvencionat el  CIEMEN—, tots dos qüestionats per sectors crítics de l’independentisme per la seva trajectòria i vinculacions.

Aquest doble raser ha estat interpretat per alguns observadors com un exemple del sectarisme que impera en determinats entorns processistes, on l’energia es destina a atacar els dissidents interns més que no pas a qüestionar els aliats incòmodes.