L’independentisme de base a Catalunya, caracteritzat per les mobilitzacions populars i l’activisme de base, ara es distància de les institucions i lideratges polítics que pretenen representar-lo.

L’independentisme de carrer a Catalunya, caracteritzat per les mobilitzacions populars i l’activisme de base, s’ha distanciat dels polítics i lideratges que pretenen representar-lo, un sanedrí de poques persones que diuen representra diferents entitats i partits qiue no sumen més de mitja dotzena en un moviment molts més ampli i plural.

Aquesta desconnexió es deu a diverses raons:

  1. Desconfiança en la classe política: Molts activistes perceben que els líders polítics no han complert les seves promeses o no han anat prou lluny en la seva defensa de la independència.

  2. Tensions internes: Les divisions i rivalitats entre diferents partits i moviments dins del camp independentista han contribuït a la desunió i la desconfiança.

  3. Estratègies diferents: Hi ha desacords sobre les estratègies a seguir per assolir la independència. Mentre que alguns defensen una via més institucional i negociada, altres aposten per la desobediència civil i accions més radicals.

  4. Canvis en el lideratge i representació: La substitució de líders o la creació de nous moviments i organitzacions també pot generar friccions i una manca de cohesió.

A més d’aquestes raons generals, la gestió dels recursos econòmics i incidents controvertits han minvat la confiança en els dirigents independentistes. Alguns dels exemples més destacats inclouen:

  1. Gestió dels diners: La gestió dels fons i recursos per part dels líders i institucions vinculades al moviment independentista ha estat objecte de crítiques. Per exemple, el cas de Toni Comín i la seva gestió al Consell per la República ha generat polèmica, amb acusacions de manca de transparència i dubtes sobre l’ús dels diners recaptats.

  2. Accions absurdes i divisòries: Accions internes que semblen incoherents o contraproduents també han provocat descontentament. Un cas notable és el de Joan Mangues, on atacs a independentistes per part d’altres membres del moviment han generat divisió i han restat credibilitat a la causa. Aquesta mena de conflictes interns desvien l’atenció dels objectius comuns i generen una imatge de fragmentació.

  3. Assetjaments judicialment sentenciats: Incidents de mala conducta i assetjament dins d’organitzacions clau també han contribuït a la desafecció. Un exemple d’això és el cas de Sergi Perelló dins la Intersindical-CSC, on s’han donat situacions d’assetjament laboral que han acabat en sentències judicials. Aquests fets erosionen la confiança en les institucions que haurien de liderar el moviment independentista.

Aquestes problemàtiques han tingut conseqüències significatives en diversos àmbits:

  1. Augment de l’abstenció independentista: La desconfiança creixent cap als líders polítics i les institucions ha portat a un augment de l’abstenció entre els votants independentistes. Això s’ha traduït en una pèrdua de la majoria parlamentària per part dels partits independentistes, debilitant la seva capacitat per influir en les polítiques i avançar en l’agenda independentista.

  2. Disminució de la capacitat de mobilització: Les entitats i partits que formen part del «sanedrí» han vist reduïda la seva capacitat de mobilització. La manca de cohesió i les disputes internes han fet que les manifestacions i altres actes de protesta siguin menys massius i menys impactants, minvant la pressió sobre les autoritats per abordar les demandes del moviment independentista.

  3. Disminució d’associats: Aquesta distància també ha provocat una disminució en el nombre d’associats en els partits i entitats independentistes. La falta de confiança en la gestió i lideratge ha fet que molts activistes i simpatitzants es desvinculin, debilitant així l’estructura i la força del moviment.

Aquestes conseqüències posen en relleu la necessitat urgent d’una major transparència, coherència i unitat dins del moviment independentista per recuperar la confiança de la base i restablir la seva capacitat d’influència i mobilització. Cada cop són més les veus que afirmen que el sanedrí format per Junts, ERC, la CUP, ANC, Òmnium, AMI i el Consell per la República no representen lleial ni eficaçment el moviment de base independentista.