El debat sobre el que va passar el 2017 torna al primer pla

Gairebé nou anys després de l’1 d’Octubre, diverses publicacions a les xarxes socials han recuperat una qüestió que continua generant debat polític i jurídic: què va passar exactament entre el referèndum de l’1 d’octubre i la suposada proclamació de la independència del 27 d’octubre de 2017?

La qüestió no és menor. Una part de l’independentisme ha mantingut durant anys el relat que el Parlament de Catalunya va proclamar la independència el 27 d’octubre de 2017 i que aquesta declaració va quedar simplement suspesa o sense efectes pràctics per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.

Altres veus sostenen una interpretació diferent: que mai no es va arribar a produir una declaració d’independència jurídicament efectiva i que el que es va aprovar al Parlament va ser una resolució política sense capacitat real per crear un nou Estat.

Per entendre el debat, cal separar els fets de les interpretacions.

Què deia la Llei del referèndum?

La Llei 19/2017, aprovada pel Parlament el 6 de setembre, establia en el seu article 4.4 que, si els vots afirmatius superaven els negatius, el resultat implicaria la independència de Catalunya.

La mateixa norma establia també un procediment molt concret: dins dels dos dies següents a la proclamació dels resultats oficials, el Parlament havia de celebrar una sessió per efectuar la declaració formal d’independència, concretar-ne els efectes i iniciar el procés constituent.

Aquesta dada és important perquè permet entendre una de les qüestions centrals del debat actual.

El referèndum de l’1 d’octubre es va celebrar i els resultats anunciats per la Generalitat van donar una majoria molt àmplia al «sí»: 2.286.217 vots comptabilitzats, amb un 90,18% de vots favorables i un 7,83% contraris, segons documentació posterior del Govern de la Generalitat.

Però una cosa és el resultat polític anunciat del referèndum i una altra és l’execució jurídica del mecanisme que la mateixa Llei 19/2017 havia previst.

El 10 d’octubre: declaració i suspensió

El 10 d’octubre, Carles Puigdemont va comparèixer al Parlament per valorar el resultat de l’1 d’Octubre.

En aquella intervenció va afirmar que assumia el mandat perquè Catalunya esdevingués un Estat independent en forma de república, però immediatament va proposar suspendre els efectes de la declaració per obrir un període de diàleg amb el Govern espanyol. Aquesta seqüència consta també en documentació institucional de la Generalitat.

A partir d’aquí apareix una de les discussions terminològiques que encara avui genera confusió.

Què es va declarar exactament el 10 d’octubre?

I, sobretot, què es podia suspendre jurídicament si el Parlament encara no havia aprovat la declaració formal prevista per l’article 4.4 de la Llei del referèndum?

És una distinció important perquè la Llei 19/2017 no parlava simplement d’una declaració política del president, sinó que atribuïa al Parlament la funció de fer la declaració formal d’independència.

I què va passar el 27 d’octubre?

El 27 d’octubre es va produir el moment més controvertit.

El Parlament va votar dues propostes de resolució presentades per Junts pel Sí i la CUP: una denominada «Declaració dels representants de Catalunya» i una altra relativa al «Procés constituent».

Aquí és on les interpretacions divergeixen.

Les fonts judicials descriuen aquella primera resolució com una declaració que afirmava que Catalunya es constituïa en una «República catalana, com a Estat independent i sobirà», que disposava l’entrada en vigor de la Llei de transitorietat i que iniciava el procés constituent.

Per tant, dir simplement que «el 27 d’octubre no es va aprovar cap declaració d’independència» no descriu completament el contingut del que es va votar.

Però això tampoc significa que aquella votació convertís Catalunya, de manera efectiva, en un Estat independent.

I aquesta és probablement la distinció fonamental.

Declaració política no és el mateix que efectivitat jurídica

El Tribunal Constitucional va anul·lar posteriorment les resolucions aprovades aquell dia.

En la seva jurisprudència descriu la resolució del 27 d’octubre com una declaració expressa de Catalunya com a Estat independent en forma de república, però també deixa constància que no va arribar a tenir concreció pràctica.

La mateixa jurisprudència assenyala que aquell mateix dia el Senat va aprovar les mesures vinculades a l’article 155 i que es va produir el cessament del Govern de la Generalitat, la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions.

Per tant, hi ha dues qüestions diferents:

1. Es va votar una resolució que contenia una declaració d’independència?
Sí. Les fonts oficials del Tribunal Constitucional ho descriuen així.

2. Va arribar aquella declaració a produir efectes jurídics i materials que convertissin Catalunya en un Estat independent?
No. No va tenir concreció pràctica ni va produir la transformació efectiva de l’ordre jurídic català.

Aquesta diferència és essencial per entendre què va passar.

Una independència proclamada políticament però no executada

Per això probablement la formulació més precisa no és ni «no hi va haver cap declaració» ni tampoc «Catalunya va esdevenir un Estat independent el 27 d’octubre».

El que consta documentalment és que el Parlament va aprovar una resolució que declarava Catalunya com un Estat independent en forma de república, però aquella declaració no va arribar a desplegar-se ni a convertir-se en una realitat jurídica i institucional efectiva.

El mateix Tribunal Constitucional ha qualificat aquella declaració d’«ineficaç» i ha assenyalat que no va tenir concreció pràctica.

Això permet entendre també per què existeix encara avui una disputa sobre si s’ha de parlar d’una «DUI» en sentit polític o d’una declaració d’independència jurídicament efectiva.

El paper de la reunió de 13 o 14 persones

Les publicacions que han tornat a posar aquest episodi sobre la taula també fan referència a unes declaracions recents de Lluís Llach.

Segons la informació publicada sobre la seva intervenció en el pòdcast L’Arrabassada, Llach ha explicat que el 2017 va participar en una reunió d’unes 13 o 14 persones en què es va decidir que el Govern de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras marxaria a l’exili en cas d’aplicació de l’article 155 o d’una forta repressió de l’Estat. Segons aquesta versió, només hi hauria hagut un vot contrari.

Si aquesta explicació és exacta, aporta un element interessant per entendre el que va passar després del 27 d’octubre: la diferència entre allò que es proclamava públicament i les decisions que es prenien internament davant la possibilitat d’una resposta de l’Estat.

Però també cal mantenir la distinció entre un testimoni posterior i un document jurídic contemporani dels fets.

El problema de fons: què va quedar realment de l’1 d’Octubre?

L’1 d’Octubre va tenir un enorme impacte polític i social. Els resultats anunciats per la Generalitat van donar una victòria clara al «sí» entre els vots comptabilitzats.

Però el projecte polític que s’havia anunciat després d’aquella votació no va culminar en la creació d’un Estat independent.

La mateixa seqüència dels esdeveniments ho mostra:

1 d’octubre: referèndum i resultat anunciat favorable a la independència.

10 d’octubre: intervenció de Puigdemont al Parlament, amb la referència al mandat independentista i la proposta de suspendre els efectes de la declaració per obrir un diàleg.

27 d’octubre: aprovació al Parlament de la resolució denominada «Declaració dels representants de Catalunya», que contenia una declaració de constitució de la República catalana.

27 d’octubre: aplicació de les mesures de l’article 155, cessament del Govern i dissolució del Parlament.

Desembre de 2017: eleccions al Parlament de Catalunya convocades arran de l’aplicació de l’article 155.

La declaració aprovada el 27 d’octubre, per tant, va existir com a resolució parlamentària, però no va arribar a desplegar els efectes institucionals que hauria tingut una independència efectiva.

I després?

Les publicacions que han reobert aquest debat també assenyalen un altre element polític: el canvi posterior d’estratègia dels principals partits independentistes.

Després de 2017, Esquerra Republicana i Junts han desenvolupat estratègies diferents en diversos moments, però tots dos han participat en negociacions amb governs espanyols i han defensat reformes i acords dins del marc institucional existent.

Aquest fet és difícil de conciliar amb el relat segons el qual el procés del 2017 hauria culminat efectivament en la independència i només hauria quedat pendent de ser reconeguda internacionalment.

La realitat posterior demostra que la independència no es va materialitzar i que el conflicte polític va continuar dins del marc institucional espanyol.

Una qüestió que mereix ser explicada sense consignes

Creiem que recordar l’1 d’Octubre no hauria de significar repetir acríticament un relat polític concret.

Tampoc hauria de significar negar la importància política i social d’aquella jornada.

El que va passar el 2017 és prou important perquè es pugui explicar amb precisió:

hi va haver un referèndum convocat per la Generalitat; el resultat anunciat va ser favorable a la independència; la Llei 19/2017 preveia una declaració formal posterior del Parlament; el 27 d’octubre el Parlament va aprovar una resolució que contenia una declaració de constitució de la República catalana; aquesta resolució va ser posteriorment anul·lada i no va arribar a produir una independència efectiva ni a desplegar-se materialment.

A partir d’aquí, cadascú pot fer la seva lectura política.

Però una cosa és defensar políticament que l’1 d’Octubre va expressar una voluntat independentista i una altra, jurídicament diferent, afirmar que el 27 d’octubre de 2017 Catalunya es va convertir efectivament en un Estat independent.

Els documents oficials permeten distingir perfectament aquestes dues afirmacions.

I potser és precisament aquesta distinció —entre voluntat política, declaració parlamentària i efectivitat jurídica— la que ens permet entendre millor què va passar aquell octubre de 2017 i què va passar després.