Com la Taula per la Independència actua com una cúpula opaca que frena i neutralitza la mobilització de base.

La crisi de mobilitat que viu Catalunya ha actuat com un revelador polític. Més enllà del col·lapse ferroviari i del desgavell estructural de les infraestructures gestionades per l’Estat espanyol, els fets han deixat al descobert el funcionament intern, opac i profundament allunyat de les bases de la denominada Taula per la Independència. Així ho relata amb detall Julià de Jòdar, membre de la cúpula de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), en un article publicat a VilaWeb , un digital proper a Junts X Catalunya.

Segons aquest testimoni, la Taula —integrada per sis entitats independentistes que van organitzar la darrera Diada— no funciona com un espai de coordinació transparent, sinó com un mecanisme de control polític de la mobilització, on les decisions no responen ni a l’urgència social ni al clam de les bases, sinó a equilibris interns, interessos de part i prejudicis ideològics.

Una mobilització bloquejada des de dins

Davant l’emergència ferroviària i el maltractament estructural dels serveis públics, l’ANC va proposar el 22 de gener a la Taula per la Independència una mobilització clara, inequívoca i políticament independentista per denunciar l’espoli, l’infrafinançament deliberat i la naturalesa colonial de la gestió espanyola. En aquell moment, segons De Jòdar, no existia cap altra convocatòria en marxa, ni per part de plataformes d’usuaris ni per cap altra entitat.

La resposta de la Taula va ser reveladora: evasives, dilacions i manca de compromís. Algunes entitats “s’ho mirarien”, d’altres al·legaven incompatibilitats d’agenda, i finalment es va traslladar a l’ANC que convocar era “massa just”. No era un problema logístic: era un bloqueig polític.

Quan l’ANC, pressionada per les seves assemblees territorials, va decidir tirar endavant la convocatòria pel 7 de febrer, la Taula no només no va donar suport unitari, sinó que va començar a desmarcar-se activament. Òmnium va refusar sumar-s’hi; la Intersindical-CSC va anunciar que no participaria i que apostava per una altra “mobilització de país”; i l’AMI va entrar en una divisió interna que la va deixar paralitzada.

Contraprogramació i neutralització del discurs independentista

És en aquest context quan apareix la contraprogramació: una manifestació a la tarda del mateix 7 de febrer, impulsada per plataformes d’usuaris amb un discurs explícitament apolític, sense estelades i sense cap referència a la independència ni a l’arrel colonial del problema.

Tal com relata De Jòdar, persones vinculades a Òmnium i a l’entorn de la CUP van pressionar l’ANC perquè desconvocés la seva manifestació i s’afegís a la “de país”. La condició era clara i inequívoca: renunciar al discurs independentista. Se’ls advertia, a més, que els mitjans invisibilitzarien la convocatòria de l’ANC i amplificarien només la “neutral”.

Això no és unitat: és subordinació política.

La Taula com a espai de poder, no de base

Un dels elements més greus que emergeixen del relat és que les plataformes d’usuaris no van contactar amb l’ANC fins que la Taula per la Independència ja s’havia desmarcat de la seva convocatòria. Algú, dins la Taula, va advertir-les. Algú va moure fils. I tot plegat sense cap debat obert amb les bases, ni de l’ANC ni del conjunt del moviment independentista.

La Taula, així, no actua com un espai de suma, sinó com una cúpula que decideix què és mobilitzable i què no, quin discurs és acceptable i quin cal neutralitzar. Quan la mobilització apunta directament a l’arrel política del problema —la dominació espanyola—, s’activen mecanismes de fre, dilució o substitució.

Les esquerres hipòcrites i la renúncia a la llibertat

De Jòdar situa aquest comportament en una lògica més profunda: la de les esquerres catalanes subordinades als interessos estratègics de les esquerres espanyoles, incapaces d’assumir que no hi ha solució als problemes estructurals de Catalunya dins el marc de l’Estat.

Són les esquerres que:

  • parlen de lluites compartides mentre desactiven l’alliberament nacional;

  • apel·len al poble però decideixen d’esquenes a les bases;

  • denuncien la dreta mentre reprodueixen els seus vicis de poder;

  • i prefereixen preservar l’status quo colonial abans que assumir el conflicte democràtic per la llibertat.

La crisi de mobilitat no només ha evidenciat la fallida de l’Estat espanyol a Catalunya. Ha posat al descobert que una part de l’independentisme organitzat ha optat per gestionar la protesta, no per liderar-la, per contenir-la abans que potenciar-la.

Com conclou De Jòdar, no hi ha vies intermèdies. No es pot posar la mateixa espelma a Déu i al diable. No es pot reclamar serveis dignes sense qüestionar el marc de dominació que els fa impossibles. I no hi ha unitat quan aquesta es construeix a costa de renunciar a la llibertat pròpia.

La Taula per la Independència haurà de decidir si vol ser una eina al servei del poble o un instrument de control polític de la mobilització. Perquè, com ja va demostrar l’1 d’Octubre, quan el poble va al davant, les cúpules sobren.