La presència de Sergi Perelló i David Minoves en l’organització de la Diada reobre les crítiques sobre les estratègies que, segons molts independentistes, han afeblit la mobilització del moviment.

La nova convocatòria unitària de la Diada, presentada per l’ANC, Òmnium, l’AMI, el Consell de la República, la Intersindical i el CIEMEN sota el lema «Hi sóc. Hi som. Pel present i pel futur, independència», es presenta com un intent de recuperar la força del moviment independentista. Els organitzadors defensen que la unitat és la millor resposta davant l’actual context polític.

Tanmateix, hi ha motius per qüestionar si aquesta estratègia és realment la que necessita l’independentisme.

Fa anys que la participació a les mobilitzacions de la Diada disminueix. Les grans demostracions de força que van impressionar el món han donat pas a convocatòries amb una assistència molt inferior. En aquest context, insistir en fórmules que no han aconseguit revertir aquesta tendència és, com a mínim, discutible.

Resulta legítim preguntar-se si els responsables d’aquestes decisions han fet una autocrítica real. Quan una estratègia no funciona durant diversos anys consecutius, la resposta no pot ser simplement repetir-la esperant un resultat diferent.

En aquest debat, el paper de dirigents com David Minoves, del CIEMEN, o Sergi Perelló, de la Intersindical-CSC, mereix una anàlisi crítica. Tots dos han tingut responsabilitats en l’espai cívic i social independentista, i és legítim qüestionar si les decisions que han impulsat han contribuït a ampliar la base del moviment o, per contra, han alimentat la desmobilització.

Aquesta és una opinió política, però no per això deixa de ser rellevant: quan les mobilitzacions perden capacitat de convocatòria any rere any, també es debilita la percepció social de la força del moviment. Això pot tenir conseqüències polítiques importants, inclosa una menor capacitat d’influir en l’opinió pública i en les enquestes sobre el suport a la independència.

La unitat no pot ser només una fotografia davant dels mitjans de comunicació. Ha de traduir-se en una estratègia capaç d’il·lusionar, sumar nous sectors socials i recuperar aquells ciutadans que han deixat de mobilitzar-se. Sense aquesta reflexió, la unitat corre el risc de convertir-se en un simple eslògan.

També és legítim demanar transparència sobre els criteris organitzatius, les decisions estratègiques i la gestió dels recursos de les entitats convocants. Les organitzacions que aspiren a liderar la mobilització de centenars de milers de persones han d’acceptar l’escrutini públic i respondre davant la seva pròpia base social.

L’independentisme necessita més autocrítica i menys autocomplaença. Necessita lideratges disposats a assumir responsabilitats quan els objectius no s’assoleixen, i una estratègia capaç de tornar a convertir la Diada en una demostració de força i esperança, no simplement en una nova convocatòria que confiï que aquesta vegada el resultat serà diferent.

Perquè la independència no es farà repetint les mateixes fórmules si aquestes deixen de connectar amb la ciutadania.