El discurs íntegre del President Puigdemont a l’exili

Aquest és el discurs íntegre que ha fet el president Puigdemont des de Brussel·les sobre les condicions catalanes a una investidura espanyola:

D’aquí a poc més de vint dies, el Parlament espanyol començarà el
compte enrere per al nomenament del president del Govern i no
sembla que el candidat de la dreta tingui els suports suficients com
per ser escollit en primera o segona votació. Tampoc no els té
l’actual president ni el bloc dels seus socis parlamentaris dels darrers
quatre anys, de manera que Espanya es veu confrontada, ara mateix,
a un dels seus dilemes que no sempre resol bé. O viu en el bloqueig,
que podria cronificar la confrontació entre els dos blocs ideològics
que han polaritzat les darreres eleccions, o pacta.
Però el pacte té un problema. En té dos, de fet. El primer, que a
Espanya és un recurs inhabitual en la resolució dels reptes
democràtics; només cal recordar la situació que viu el poder judicial
per la incapacitat dels dos grans partits d’arribar a un acord per a la
seva renovació. El segon, que el pacte possible no és un pacte
qualsevol sinó, precisament, amb Junts per Catalunya, una formació
a la qual se l’ha arraconat, menystingut i atacat sense descans per
part dels dos grans partits espanyols. S’ha volgut arraconar el que
representem fins a tal punt que tot just fa dos mesos i mig els partits
que avui malden per aturar la dreta no van tenir cap problema a
sumar els seus vots als del PP per impedir que el nostre candidat,
que va guanyar les eleccions, fos nomenat alcalde de Barcelona.
Que ningú no conclogui que ens inspira l’ànim de revenja personal o
partidista. Si fos per això, no hauríem pactat ni la mesa del Congrés.
Ho dic per explicar la distància profunda que ens separa, perquè la
distància entre els nostres projectes nacionals respectius també ho
és, i perquè es prengui consciència de l’enorme dificultat d’intentar
encarrilar, partint d’aquesta distància i en només unes setmanes,
una negociació que s’ha negligit o s’ha considerat innecessària
durant sis anys. Perquè no estem parlant, o almenys nosaltres no en
parlem, d’un pedaç per tirar endavant la legislatura i barrar el pas a
la dreta. Estem parlant que si hi ha acord, aquest ha de ser un acord
històric, un compromís històric com el que cap règim ni govern
espanyol no ha estat capaç de fer realitat des de la caiguda de
Barcelona l’11 de setembre de 1714 i el Decret de Nova Planta que
va abolir les institucions i les constitucions catalanes, i va iniciar la
persecució de la llengua catalana.
Per això no sorprendrà a ningú que digui que avui no existeixen les
condicions per arribar a aquest gran acord. Si hi ha interès a arribarhi, si hi ha voluntat real d’encarar un acord d’aquesta naturalesa,
aquestes condicions s’haurien de crear, encara que d’entrada siguin
forçades per la necessitat i no pas per la convicció.
La primera de les condicions és identificar adequadament els
elements del conflicte. Fer veure que no existeixen o ignorar-los no
permet, en cap cas, resoldre el conflicte. Per això en vull recordar
alguns:
 La sentència del Tribunal Constitucional de 2010 contra l’Estatut
aprovat pel Parlament de Catalunya, les Corts espanyoles i en
referèndum, és incompatible amb el pacte constitucional del 78.
Sense aquella sentència no es pot entendre res del que ha passat
a Catalunya.
 La criminalització del fet històric del referèndum de l’1 d’octubre
com a resposta legítima del poble de Catalunya a totes les
negatives de resoldre les demandes anteriors que els seus
representants democràtics i legítims han anat elevant als poders
de l’estat: l’estatut, la transferència de competències per organitzar
un referèndum consultiu, la consulta popular del 9N de 2014, el
pacte fiscal i el referèndum acordat.
 L’incompliment dels pactes, significativament de les inversions;
l’ofec sistemàtic de l’economia catalana, del qual n’és exemple
dolorós l’estratègia del canvi de seus empresarials incentivat per
un reial-decret de mesures urgents aprovat pel Govern espanyol i
que encara està vigent; i l’aplicació salvatge de l’article 155 de la
Constitució per dissoldre el Parlament, destituir el Govern i
intervenir l’autogovern, amb greus afectacions a l’activitat
econòmica que acaben pagant tots els ciutadans de Catalunya.
 Catalunya és una nació, una vella nació europea, que ha vist
atacada la seva condició nacional pels règims polítics espanyols
des del 1714, fet pel qual veu en la seva independència política
l’única manera de continuar existint com a nació.
Existeix un camí alternatiu a la independència que pugui garantir el
respecte i la supervivència de Catalunya com a nació? Totes les
evidències acumulades al llarg de dècades demostren que no. En tot
cas, correspondria als responsables polítics espanyols desmentir
aquesta conclusió, però no pas per la via de les promeses i de les
paraules, sinó per la via dels fets. I ara per ara res no fa pensar que
la necessitat de suport parlamentari sigui suficient com per
empènyer-los a un canvi històric en què les velles nacions siguin
reconegudes i disposin de tots els drets inherents a la seva condició.
No ho han fet en situacions molt més evidents, amb milions de
persones manifestant-se cada any al carrer i amb més de 2,3 milions
de persones votant al referèndum d’independència de l’1 d’octubre.
No sembla que ho hagin de fer ara senzillament perquè necessiten
el vot de 7 diputats.
O sí? O realment poden fer de la necessitat, virtut?
Avui, Espanya té, com deia, un dilema de resolució complexa. O
repeteix eleccions, amb el risc que els equilibris polítics siguin tan
fràgils com ara; o pacta amb un partit que manté la legitimitat de l’1
d’octubre i que no ha renunciat ni renunciarà a la unilateralitat com a
recurs legítim per fer valer els seus drets.
Cap dels dos grans partits espanyols no té força suficient com per
imposar-se damunt de l’altre, cap d’ells no compta ara mateix amb
una aliança que els proporcioni una majoria sòlida i coherent, i no
estan encara en condicions de pactar entre ells. O eleccions, o pacte
amb nosaltres. O una tercera opció, en què alguns diputats del bloc
progressista cedeixin els seus vots per a la investidura del candidat
de la dreta.
De manera que estem preparats per si hi ha eleccions. Però també
estem preparats per a una negociació que pugui culminar amb un
pacte històric. La pregunta que ens hem de formular no és, doncs, si
nosaltres estem preparats per a una negociació, sinó si ho estan els
dos grans partits espanyols; si els dos grans partits espanyols estan
preparats per negociar amb nosaltres, amb tot el que representem,
o senzillament volen sortir del pas i obtenir com sigui el suport
parlamentari per poder consolidar un lideratge i desmuntar el del rival.
Ara mateix ignoro la resposta a aquesta pregunta. En qualsevol cas,
estaran preparats per començar a negociar un acord històric si es
creen les condicions prèvies que habilitin un eventual procés de
negociació seriós, honest i ambiciós. Si no ho fan, no tindria cap
sentit embarcar-nos en una negociació posterior. Perquè tractant-se
de la política espanyola, totes les precaucions són poques.
A més de reconèixer els elements que conformen el conflicte que he
assenyalat abans, hi ha altres condicions necessàries per poder
emprendre el camí de la negociació:
1. El reconeixement i respecte a la legitimitat democràtica de
l’independentisme. No es pot negociar amb qui, en la directiva on
es fixen els objectius d’intel·ligència per als cossos policials, ens
considera la segona amenaça més important després del
terrorisme jihadista, i que demana a Europol que ens tracti de
terroristes. Emparat en aquesta decisió tan antidemocràtica, en
què s’ordena que es facin «totes les actuacions necessàries per
neutralitzar les activitats», l’estat espanyol espia, infiltra i fabrica
muntatges per procedir a detencions sense fonament, amb
l’objectiu de paralitzar i criminalitzar la mobilització ciutadana en
favor de la independència de Catalunya.
2. L’abandonament complet i efectiu de la via judicial contra
l’independentisme i els independentistes. L’1 d’octubre no va ser
un delicte, com tampoc no ho va ser la declaració d’independència,
ni les protestes massives contra la repressió i la sentència del
Tribunal Suprem. L’abandonament de la repressió a
l’independentisme democràtic és una exigència ètica i ha de ser
un abandonament permanent. Perquè les nostres energies i els
nostres recursos els hem de poder dedicar a la nostra causa, a
treballar per la nostra gent, igual com poden fer la resta de
projectes polítics tan legítims com el nostre. Això és a l’abast del
Parlament espanyol, a través d’una llei d’amnistia que inclogui
l’ampli espectre de la repressió iniciada des d’abans de la consulta
del 9 de novembre de 2014. Però també és responsabilitat del
govern en funcions, a través de la fiscalia i de l’advocacia de
l’Estat. I s’ha de fer per reparar una injustícia, no pas per oblidar
ni per posar el punt final a res ni per igualar les víctimes d’aquestes
injustícies als seus victimaris.
3. La creació d’un mecanisme de mediació i de verificació que aporti
les garanties del compliment i seguiment dels acords que els dos
grans partits polítics espanyols no estan en condicions de donarnos. La total falta de confiança entre les parts fa que aquest
mecanisme sigui imprescindible, i que hagi d’operar des de l’inici
de les negociacions. La nostra experiència ens impedeix tenir cap
confiança en la paraula que ens donin; seria una irresponsabilitat
emprendre una negociació de futur que no compti amb aquest
mecanisme. El compliment dels compromisos per avançat és una
manera de verificar (d’aquí la importància que la llengua pròpia de
Catalunya sigui reconeguda el proper dia 19 com a llengua oficial
de la UE i es pugui desplegar una política lingüística de nova
generació que n’asseguri la supervivència), però lògicament no es
pot aplicar a processos que requereixen una llarga tramitació o
execució. Per això, per poder transitar, cal aquest mecanisme de
garantia.
4. Fixar com a únics límits els definits pels acords i tractats
internacionals que fan referència a drets humans (individuals i
col·lectius) i a llibertats fonamentals.
Cap d’aquestes condicions prèvies no és contrària a la Constitució
ni per descomptat a cap tractat europeu. Ni tan sols requereixen cap
llarg procés legislatiu. Són condicions prèvies que s’han de poder
complir abans no s’esgoti el termini legal per evitar noves eleccions,
i que si es donen, ens comprometen i ens obliguen a treballar per a
un compromís històric que resolgui el conflicte en la propera
legislatura. Només depenen de la voluntat política.
Fixades i assumides aquestes condicions prèvies, la negociació pot
desenvolupar-se amb garanties i amb l’esperança que es culmini
amb èxit. L’èxit, és clar, el determinaran els resultats finals de la
negociació. En aquests moments, seria del tot improcedent que jo
establís un llistat dels objectius concrets que haurien de formar part
d’aquesta hipotètica negociació. No és això el que jo avui volia
explicar. Avui volia subratllar la necessitat i la urgència de crear unes
condicions que ara no es donen perquè aquesta negociació pugui
ser possible. Però en tot cas, qualsevol persona que hagi observat
l’evolució de Catalunya en els darrers quinze anys i s’hagi preguntat
per què hi ha milions de persones que no ens sentim representades
per l’Estat espanyol i volem formar el nostre propi Estat, podria fer
mentalment la llista i hi coincidiríem molts.
És evident que hi ha un gran paquet de qüestions materials pendents
de resoldre, sí. Algunes de fa moltes dècades. Catalunya és un país
ric però de ciutadans amb moltes necessitats i amb unes institucions
sense recursos per atendre-les, amb un dèficit fiscal de més de
20.000 milions d’euros per any. Una cosa tan bàsica per la vida de
la gent com són els trens, no funciona. Tenim la taxa d’immigració
més alta de tota la Península, el 16,2%, més de dos punts per
damunt de la de Madrid, i no tenim competències ni recursos per
gestionar-la. No formem prou metges i no els podem pagar com es
mereixen. El nostre salari mínim és injust tenint en compte el cost de
la vida. Els joves no poden accedir a habitatges ja no de compra sinó
tampoc de lloguer a preus assequibles per poder estudiar,
emprendre un projecte de vida o professional. El govern espanyol no
executa mai els pressupostos aprovats per Catalunya, i la falta
crònica d’inversions genera absurditats com que per anar en tren de
Barcelona a València es tarda el doble que d’anar de Brussel·les a
París o gairebé una hora més que de Brussel·les a Londres. La llista
és molt llarga, i no és ara el moment de reiterar-la. Només ho
esmento per constatar que totes aquestes mancances materials no
les ha resolt l’autonomisme ni el constitucionalisme. És una
evidència, no una opinió.
Per tant, que ningú no s’enganyi: amb això –tampoc amb l’amnistia-
– no es resoldrà el problema de fons. No hi ha una recepta
autonòmica per resoldre els problemes de Catalunya. Allò
determinant és el reconeixement nacional de Catalunya, i per tant
del seu dret a l’autodeterminació. El poble català té el dret a fer
realitat de manera democràtica la decisió que va prendre en el
referèndum de l’1 d’octubre de 2017 d’esdevenir un estat
independent en forma de república. I només un referèndum acordat
amb l’Estat espanyol podria substituir el mandat polític de l’1
d’octubre, tal com hem recalcat des de fa anys. No existeixen
impediments constitucionals per organitzar i celebrar aquest
referèndum; només cal recordar l’article 92 de la Constitució. El que
hi ha és manca de voluntat política per assumir-ho, perquè si es vol,
es pot. I en democràcia no hi ha cap altre mecanisme millor que el
de posar en mans dels ciutadans les decisions de gran
transcendència com és aquesta.
És la combinació d’aquestes dues grans carpetes i el progrés
simultani en totes dues que determinarà la viabilitat i l’èxit d’una
negociació. Una negociació que avui mateix no hi és, però se
l’espera.
A qui s’hagi pres la molèstia de seguir-nos tots aquests anys, i d’anar
més enllà del relat trampós que s’ha difós sobre el que representem,
no li sorprendrà res del que he dit. Portem anys defensant aquesta
posició, i per això hem hagut de prendre decisions molt difícils i a
vegades poc compreses. Per exemple, quedar-nos a l’exili. O no
participar de la taula de diàleg. O sortir del Govern de la Generalitat.
O no votar els pressupostos i les reformes del codi penal, perquè
enteníem que no servien per resoldre el conflicte, com per altra
banda ha quedat demostrat.
I és des d’aquesta posició que emprendrem qualsevol eventual
negociació.
Els resultats finals de tot aquest procés han de servir perquè el poble
de Catalunya que s’ha mobilitzat d’una manera exemplar durant una
dècada s’hi pugui reconèixer, hi pugui veure cristal·litzades les seves
esperances construïdes amb paciència i resistència, avui
desorientades per la divisió interna i la desmobilització però
tossudament intactes. No hem aguantat la posició tots aquests anys
per acabar salvant una legislatura sinó per defensar l’encàrrec rebut
dels ciutadans, una part dels quals avui ens mira amb recel i
desconfiança, i als quals caldrà tenir sempre presents quan ens
haguem d’asseure, si és que això acaba passant, amb els qui ens
vinguin a demanar el nostre suport.